Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, October 25, 2016

Les fulles que cauen


Manifesto amb antelació i de manera notòria que sé a on les meves cendres s'escamparan; conec el lloc a on un petit bri de mi, mineral, inofensiu i net, es deixarà endur pel vent i es fondrà amb les arrels dels pins i amb l'aigua de la pluja. 
I això serà sense ànim d'anar contra cap fe; perquè els sentiments profunds del moment de l'adéu són prou greus com per a ser sincers i com per a buscar la pau i la reconciliació amb tothom.
No vull cap funeral, ni referències a judicis i tortures per a redimir res, ni deformacions de déu, ni referències a mites sovint alçats per a justificar imposicions i persecucions.
Sé a on vull i a on he demanat que un símbol de mi es converteixi en muntanya i en fang i en vida. Un símbol de mi, només, perquè jo seré sempre al costat dels que estimo profundament, i el meu jo continuarà sent d'una manera que no goso descriure perquè desconec, i no és honest afirmar allò que no se sap. La profunda ignorància de tant ens ha de moure a ser tolerants, i la pròpia petitesa ens ha d'empènyer a ser compassius.
Els qui de debò m'importen saben a on les meves cendres s'escamparan.


Sunday, October 23, 2016

La tardor és un part



Els dits pertanyen a les forces invisibles que ens imanten. Vivim enmig d'un gran teatre il·luminat per les muses; tenen cura de nosaltres, com si fóssim nadons, i amb les seves llums i el seu amor, desapareixen quan toca, i tornen quan cal.
La vida és plena de guerres, sovint invisibles; i cal guanyar-les totes. I a totes les guerres hi ha De Gaulles i Churchills. I sovint, quan les guerres són nostres, ens cal convertir-nos en De Gaulles i en Churchills, i arribar a comprendre que la vida ens ha estat preparant sense que ho sabéssim per a lluitar i guanyar a totes les nostres guerres.

*

La tardor és un part.


Necessito França

*

Plou. I cauran les fulles vermelles a la vorera. El cel, tot el dia, és gris. El fum fa olor de castanyes. Tinc ganes de plorar, però estic en pau. La Terra asseca els fruits i abaixa les persianes. Obro la finestra un xic i entra l'aire del carrer. El matalàs flonjo de les fulles és la joguina d'un infant, i els colors s'agermanen amb el fang. Catifa de llàgrimes de foc als contraforts del Matagalls. Un llac gris a Santa Fe. La plata del Sol a l'aigua quan aquest Sol no es deixa veure. Groc, saur, ataronjat, xocolata i nabiu... La mort reivindica la vida. La llavor s'enterra, o és colgada per algú que no sabia que era llavor. La Terra gira i gemega; es fa bella perquè arriba la fi, que és el nou principi. 
Plou, i a dins de l'instant hi trobo prou bellesa per a ser feliç.  

Thursday, October 20, 2016

El plaer de ser amateur



Haver d’escriure per diners és fotut. Pensar que allò que surt de tu, surt de tu perquè necessites que t’ho paguin és al meu parer molt cruel. Em fa l’efecte que no em sortiria res si hagués de viure d’allò que escric; fins i tot, cas que tingués la vida solucionada, si el que busqués fos enriquir-me o augmentar el meu patrimoni amb allò que redacto, fos ficció o assaig, no seria capaç de traçar ni un mot, i em faria por molestar, ofendre, empipar els qui paguen, o els qui paguen els qui em paguen, o els amics dels qui em paguen. Admiro els professionals de l’escriptura; viuen dins d’un món difícil, com de fet són tots els mons. Perquè algú, mirant el meu món; el món on visc i on em guanyo la vida, podria dir el mateix que jo, referint-se a la meva feina, i tindria dret a fer-ho. Però suposo que tots hem trobat el nostre lloc. I els que hem tingut sort, siguem escriptors o mestres, si hem tingut sort de debò, el que hem aconseguit és trobar una ocupació que afrontem no pas per diners, ni tan sols pel sou, sinó per allò que fem. Ens alimenta allò que fem. Ens mou, només, allò que fem, i no pas el sou que ens paguen. Podríem dir que el sou que ens paguen ens el paguen per tal que puguem continuar fent allò que fem sense haver de preocupar-nos del sou.
Per això, tornant a l’escriptura, té tanta importància, per a mi, el concepte d’amateur. Sovint el mot amateur ve associat a les activitats poc professionals, mediocres, d’estar per casa; però quan això passa s’oblida que els grans filòsofs eren amateurs, que molts dels grans somnis no han estat pagats ni han nascut a força de sous o salaris. Amateur vol dir que allò que fem ho fem perquè ho estimem, i que el nostre sou, i que la nostra supervivència, no depèn de com serà allò que fem. Potser a alguns aquesta manca de pressió els ensopeix o els desmotiva, d’altres però necessitem l’absència de la pressió per sobreviure per a poder tirar endavant una passió. Alguns estimem ser amateurs de l’escriptura, i no fórem bons si esdevingués la nostra professió; i això no és ni un defecte ni una virtut, sinó una manera de ser.



 Ser amateur permet parar i engegar quan ens plagui. Descansar uns anys, i tornar-hi amb empenta quan ho decidim. Ser amateurs ens permet defugir les promocions, el màrqueting, el joc de la pseudofama, les temptacions de l’ego que, almenys a mi, em fan perdre inspiració. Ser amateurs ens permet cremar, si ho volem, poesies que ens fan fimbrar el cor, pel fet de publicar-les immediatament a la xarxa, perdent tota possibilitat de presentar-les com a inèdites a qualsevol premi, només perquè ens morim de ganes de veure-les penjades ja, de compartir-les ja, de regalar-les ja, d’escampar-les pel món, ja. Ho podem fer perquè no vivim d’allò que escrivim i perquè la nostra il·lusió no s’alimenta de l’èxit relatiu dels premis, que d’altra banda, si ens abelleix, sempre tenim allà, esperant-nos per quan no sapiguem fer res millor. Ser amateur permet escriure allò que l’esperit de Hemingway ens xiuxiuegi al cor i al cap encara que per a qualsevol altra persona sigui infumable, avorrit, pesat o sense sentit. Ser amateurs ens permet atendre només aquells impulsos que la realitat misteriosa que ens empeny a crear ens diu que hem d’atendre, encara que aquests impulsos, estils, línies argumentals, ambients, significats... siguin proscrits pels entesos que atorguen honors i visats intel·lectuals. Ser amateurs ens permetrà crear amb la convicció que serem oblidats, i que allò que haurem creat haurà brillat amb força al nostre cor, i al de tres o quatre més, quan haurà brillat, i només per un instant; i que en el moment en què haurà estat, haurà estat real, i bell, i viu, i sadollant del tot. Ser amateur ens permetrà el joc de desaparèixer, de tornar a començar, de gaudir dels seguidors que minven, i de somniar en un nou principi, recuperant, potser, la il·lusió dels primers dies, sentint-nos nous i ingenus pel fet de tornar a començar. Ser amateur, a mi, em permet valorar una nit d’hivern als afores de la Masia de Can Bastons, llegint, enmig de la penombra «Vol de nit» de Saint Exupery, i sentint, a la pell i a les entranyes, una realitat que no puc convertir en mots, però que s’assembla molt a la vida en estat pur, en carn viva... i adonar-me que aquesta nit solitària, o aparentment solitària, és més valuosa que qualsevol acte de promoció, d’estratègia editorial o comercial. Ser amateur em proporciona una sensació absoluta de llibertat, falsa o real, però autèntica quant a sensació; i tot això no ho canvio per cap altra estatus del món de la creació.

Friday, October 14, 2016

Bob Dylan...




Estic molt content, però no puc evitar, potser maquiavèl·licament, de pensar en algú que se sentirà malament pel Premi Nobel a en Dylan. De fet, el malestar esdevindrà a causa del triomf de la simplicitat; la simplicitat està mal vista, sobretot pels classistes. I la mateixa persona que s'escandalitzarà pel triomf d'un "pengim penjam", s'ha escandalitzat en altres ocasions quan ha evidenciat el triomf espectacular dins del món de la indústria del llibre d'una escriptora guapa i jove, perquè, segons aquesta persona, els o les escriptores que triomfen han de ser velles, tenir cara de mal de ventre, ser avorrides, "seriotes" i no semblar desitjables des del punt de vista natural del sexe i la reproducció. I no obstant els prejudicis i els dogmes previs d'aquesta persona escandalitzada, l'expressió magistral de la simplicitat, en un grau d'abstracció sovint elevat, i amb la profunditat d'un iceberg, i amb l'esperit poètic del poble... no és precisament banal. Podríem dir que acostuma a ser fàcil o impossible. Neix d'una actitud. 
La força misteriosa de la creació literària bufa on vol, i de vegades beneeix els sorruts, els antipàtics, els timbres grisos, els caràcters anàrquics, els esperits frívols, els qui s'alimenten de la inspiració d'un instant. 
El treball dur és lloable i sovint necessari, però el gènere literari té amants clandestins a banda d'esposes i marits fidels; beneeix el caos si li plau, i nega els seus dons als ratolins de biblioteca si li resulten avorrits o pedants. 
Per això estic tan content que Bob Dylan s'hagi endut el Nobel. I és cert que un premi no vol dir res. El premiat seria el mateix i hauria fet el mateix sense el Nobel. Milions de Nobels mai no recolliran el guardó. Però ni que hagi estat per una vegada, la poètica que brolla del carrer i de l'espontaneïtat ha superat l'ortodòxia dogmàtica dels qui viuen convençuts que només hi ha un estil, un camí, i un mèrit. Ha guanyat, ni que hagi estat una excepció, la poesia del vent, de la solitud gèlida dels caràcters incompresos, la ingenuïtat sublim de les petites veritats essencials que tothom sent, però que costen tant d'expressar i de fer sentir.
L'enrabiada dels pedants, que pretenen tancar la llavor i l'explosió de la creativitat a l'armari rònec de l'esforç voluntarista i de la racionalitat cartesiana, representa la resistència del immobilisme a obrir la cultura a noves i insospitades expressions.
Les gotes de pluja que percuden contra el sostre del cotxe dins del qual escric estan contentes; la seva poesia és reconeguda; i el vent, i els camins, i la pau, i les carreteres perdudes de l'Amèrica profunda, els camps de blat de moro, els rius, els boscos, els bassals, els rodamóns... La poesia vola enllà de les tapes encartonades dels llibres vells; esdevé veu i so i harmonia i ritme i nervi. La poesia s'allibera del paper i del grafisme, i amb els sons de la natura, reivindica que està viva i que brolla de la carn i del cor.  

Thursday, September 29, 2016

La filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure.



Llàstima i ràbia. Ulls grans i mirada noble. Una etiqueta enganxada al nom i a la imatge per situacions no buscades ni merescudes.
Caminar de deessa humil al costat d’algú ferit i vençut; potser per les seves pròpies foscors; no pas per les teves. Immens amor per aquest ésser amorós que no ho sap fer millor, que té por, que menteix i que juga brut per tu, com fa gairebé tothom per la supervivència dels seus.
I tu no tens por.
Ves amb compte, t'he dit. Als vigilants del sistema no ens agraden els massa valents. Però això no ho direm mai. No queda bé, perquè no és correcte; i ho sabem. Sentim devoció pels petits que acoten el cap i que dubten. Després, segurament, els retraurem que acoten el cap i que dubten; però això és el que en secret alguna part del nostre pobre cap erradament vol: poder retreure alguna feblesa per a sentir-nos segurs i poder fer bé la feina. Els espavilats ens intimiden. Passem el dia exigint-vos que feu el favor d’espavilar, i quan ens topem amb un espavilat de debò, ens esparverem. «Ui! Compte amb aquest, que és molt espavilat!» «Que et parla com si tinguessis la seva edat!» «Que et demana, amb tot el «desparpajo», el que no té i el que creu que li han de donar!» «Compte amb aquest, que és un milhomes!» El problema, en el fons, és que no acota el cap; i l’inconscient dels vigilants té por dels petits que no acoten el cap. 
No vull ser així, amb tu; amb mi no acotis el cap, si us plau. Parla clar i fort. Digues que creus que no tinc raó quan ho creguis. Exclama’t. Fes-ho amb el mateix respecte amb què et parlaré jo, i anirem bé. No acotis mai el cap, que ja hi ha massa gent amb el cap cot, i massa vigilants, i massa por.
Sense conèixer-te, et sento admirable. La vida ofereix tortuosos camins de creixement a diamants crescuts a llocs mísers. Diamants ignots. Diamants vius amb un cor que batega i que sent. Invisibles diamants sota un cos cada vegada més visible, que els pallussos confonen amb el tot. El cos t’amaga, i, a ulls de molts, et desfigura. El mateix cos que a d’altres els serveix per saber que tu hi vius a dins, i que la bellesa esclatant del cos que creix és només una icona que assenyala la bellesa infinitament superior que té la teva ment sovint ignorada.
Ets el mot «Shenandoah» que aquests últims tres dies m’ha perseguit, Potser per anunciar que arribaries tu; Shenandoah, la filla de les estrelles, o el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que ningú no pot impedir que sigui lliure. Tinc una mica de por per demà; Shenandoah sap per què. Passi el que passi, continuarà existint Shenandoah, i aquests tres dies, i això que sé i que sento malgrat la meva immensa petitesa.


Els teus actes, potser, impediran que siguis vista, però et continuaré veient enllà dels fets, i recordaré la mà amb que ajudaves l’àvia a creuar el carrer, la cura amb què li vigilaves les passes, o la humitat als teus ulls quan algú et va dir que les persones amb la teva determinació eren admirables. A mi, i a molts, ens faran dubtar els teus fets, però et continuaré descobrint darrere la incoherència de la foscor; el normal en situacions anormals és comportar-se de manera anormal. Però això és igual; el camí fa pujada i tots anem a peu; i hem de continuar pujant; ni que sigui amb por, amb la mateixa por que tinc jo per demà; però cada dia és únic i cada dia està viu.

Thursday, September 22, 2016

Tornarem a matar



Temps de murs i filats, i ganivetes d'acer, i ciment fred i esquerp. Temps de parets infinites, d'infinita misèria i gelor infinita. Temps de blocs de formigó; a Calais, a Tijuana, a Ceuta, i a la platja estimada que hauria de ser oasi d'humans, refugi d'exiliats de la pàtria.
Una altra vegada, Agustí; una altra vegada... Com a Argelers, com a Agde... Tornen els cavalls i els vigilants, la pudor de suarda i d'excrements, pestilència de por i de pena. Torna la nit que no promet l'albada. L'enquistament del cor dels qui viuen com si no calgués tenir cor. Per què s'arrapen tant al pa i a les pastures verdes d'una terra que no és realment seva, si no s'enduran res, si es moriran igual? No vas al metge, quan hi vas, a preguntar si t'has de morir o si pots sobreviure; vas al metge a preguntar quan t'has de morir, si ara, o un pèl més enllà en el temps. Per què amarar-se tant a tot això que es perdrà, fins al punt de fer que el pa i les verdes pastures no paguin la pena si tenim tanta gelor endins.


Altre cop els crits i els estirabots absoluts de l'ordre absolut, protector de l'absoluta disciplina del ciment i les reixes. Altre cop l'eficiència tècnica dels guardians del verd i el blanc. No n'aprenem. No ens salva ni Wagner, ni Mompou, ni Bach, ni Mendelssohn... La sang és del mateix color quan és vessada, la gana és per tots, la cultura no ens humanitza necessàriament en el sentit de combatre Goebbels i l'horror que equivocadament considerem aliè a nosaltres. Tenim Goebbels a dins; l'obsessió a dins per la grandesa que anhelem ni que sigui pagant el preu de la mort dels fills, o dels fills dels altres, o de l'autèntica vida i de l'autèntica llum de les generacions que vindran. Critiquem Pujol i som immensos Pujols, ni que ens considerem nobles. Som la carn d'aquells que han pogut fer allò que condemnem, i potser mai no sabrem si nosaltres ho hauríem fet també. Ens pensem que ens coneixem i som titelles d'un inconscient mesquí. Hem construït, amb la carn que compartim, aquest temps de murs i filats que justifiquem perquè ens considerem eterns i ens agafem amb urpes de bèstia al verd que no és només nostre. Després ens trepitgem la llibertat més senzilla els uns als altres per aixecar el nou Berlín somniat pels monstres; una ciutat tan bella com cruel, tan imponent com uniforme, tan perfecte com esclava. No n'aprenem; tornarem a morir, i el que és pitjor, tornarem a matar.    

Friday, September 16, 2016

Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments.



La por no genera empatia ni comprensió. Si volem corregir algú de la seva tendència a odiar, no ho aconseguirem espantant-lo. Potser canviarem temporalment la seva conducta gràcies al terror; però si només ha canviat per por, tornarà al seu curs brutal, com l'aigua d'un riu que busca el punt més baix. Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments. La por, la violència de la justícia, els càstigs, no canvien gaire, i sovint reforcen l'error.
I tots els nens i nenes, tan agressors com agredits com indiferents.. són víctimes. Els uns de la violència física i de l'odi, i els altres de la seva buidor de sentiments i de la seva empatia atrofiada. Només l'evidència de la grandesa de l'afecte i del respecte pot avergonyir l'agressor en el seu endins en veure la seva mancança, i en comprendre el sentit últim de les relacions humanes.
No és correcte actuar com a impuls de la nostra ràbia o de l'instint de venjança, perquè aquesta fúria no arregla les persones, només les conductes a curt termini, i enverina la ment de l'agressor, que quan la repressió externa s'afebleix, recupera la seva antiga brutalitat. Tots són víctimes.
El mateix es podria aplicar amb els adults, però quan un és gran tot costà més per moltes raons, tot i que l'esperança és una energia que mai no es mor.

El sentiment de culpa és un dels més perjudicials en l'educació dels infants. La culpa és com un tumor que amb el creixement esdevé destructiu per a la ment i l'actitud del futur adult. Davant d'una mala acció d'un infant cal substituir la culpa per un reconeixement senzill i constructiu d'allò que s'ha fet malament, i pel progressiu descobriment del valor dels sentiments dels altres. En comptes de culpa, consciència d'un aspecte en què encara no s'ha millorat prou i confiança en què es podrà superar. Que mai l'acte d'un infant no sigui confós amb la seva dignitat i les seves potencialitats, que mai no minven