Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, October 9, 2017

Pobre Espanya!



Tenen tot el dret, els defensors de la unitat d'Espanya, a manifestar-se; igual com el tenen i el tenien a votar que no, a votar a partits que defensin la unitat, a fer propaganda dels beneficis d'estar junts, a explicar-ho i a intentar convèncer.
Ara bé... que difícil que ha de ser defensar aquesta opció i tenir de companys de mani i de causa a personatges que duien cartells a on hi posava "Las papeletas son peores que las bombas de ETA"! Molt difícil caminar al costat d'aquests rètols que banalitzen la maldat del terrorisme i de la violència i que pretenen fer creure que són menys dolents que els vots de la gent de les ciutats i dels pobles que diumenge malgrat la violència patida van poder votar. I els qui apedregaven balcons a on hi havia estelades! I els qui volien atonyinar periodistes amagats rere ulleres de sol dil fascio! I els qui exhibien banderes nazis, o franquistes, i aixecaven la mà a l'estil del fuhrer! Que difícil defensar la Catalunya espanyola amb espanyols que es feien passar per catalans! Jo em sentiria incòmode.
Em sap greu, perquè hi ha una altra Espanya; molts la coneixem i l'estimem. L'Espanya que no té por dels vots, i que més aviat els veu com una oportunitat per a reforçar la unitat, ja que aquesta unitat, si és votada, serà més forta i més real que si és imposada per llei i amb l'amenaça de la presó. Hi ha una Espanya fins i tot capaç de conviure pacíficament amb independentistes, sense insults, sense el radicalisme de les amenaces de mort i de presó. 
Per què una manifestació a favor d'Espanya ha de tenir només els colors groc i vermell...? També és d'Espanya el color morat. També són espanyols els qui volen que el Cap d'Estat es voti. Que curiós que aquesta Espanya amant de la llibertat, entusiasmant, generosa, valenta... no s'intuís enmig de tants nazis! La imatge que el món ha rebut de l'expressió d'ahir, pel que he llegit a diaris del món, és una descripció d'Espanya intensament de mitjans del segle XX, com si la segona guerra mundial no ens hagués ensenyat res.
Encara que pugui sembla rar, m'hauria agradat sentir-me seduït per una altra idea diferent a la caspa i l'agressivitat. No m'explico com alguns polítics teòricament de vocació progressista poguessin participar sense rubor enmig de tanta impulsivitat i de tan poca intel·ligència.
A on és l'Espanya del segle XXI, l'Espanya capaç d'entusiasmar els joves (els joves normals, vull dir, no em refereixo als que alcen el braç a l'estil nazi o canten el cara al Sol)?

Podria dir que a mi m'és igual, perquè la independència de Catalunya és un fet; si no arriba a ser ara, no trigarà gaires anys; les atrocitats de les forces de seguretat s'han encarregat de fer entendre de per vida a les generacions de nens i de joves de quin costat poden estar si volen una societat pacífica i civilitzada. Els nens d'una guarderia, l'altra dia, van plorar quan va passar un helicòpter de la policia espanyola; i en una altra escola a on la policia anava a fer una xerrada en un curs de primària, també hi va haver plors i por. Per tant, la independència és un fet, només és qüestió de temps. Per això dic que podria dir que m'és igual; però no m'és igual, perquè m'estimo Espanya i la seva gent, igual com m'estimo França, i Escòcia, i tants llocs fantàstics del món; en tots ells, i a Espanya també, hi ha gent adorable.
.
..

Tuesday, October 3, 2017

Crònica del dia del Referèndum d'Independència (per Mathew Tree)

El següent escrit és del Mathew Tree, el va publicar al seu Facebook. 
     Ell, gentilment, m'ho ha deixat penjar aquí.

On the evening of the September 30th, I went on a stroll to my nearest polling station, the Fort Pienc primary school at the far eastern end of Barcelona's Eixample district; the same school which my children had attended from the ages of three to twelve. So I knew quite a lot of the people there, who were putting up signs on the walls supporting democracy and the right to vote and were going to spend the night there, organising activities that were non-referendum-related, as they knew they would get visits from the Catalan police, who had instructions to close any premises in which 'referendum-realted activity' was taking place. 
The police had been twice, had been exquisitely polite, took note of the number of people staying overnight and left. The atmosphere inside was bristling with excitement, of a kind I'd seen before (on the major Catalan demonstrations of 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 and 2017) when people who thought they'd never stand a chance of seeing any real change in Catalonia suddenly found themselves doing the changing themselves.

An app named 'Call to Democracy', downloaded by millions of people, advised everyone who wasn't staying the night to be at the polling stations at 5am the following day: four hours before they opened. This was to prevent any attempts by the police to break in and steal the ballot boxes. I got there at five to five, it was still dark, and already hundreds of people were waiting in a drizzle which took another quarter of an hour to turn into a downpour. Nobody left, including the ones without umbrellas. We waited and chatted. At around six, I went back home to get an umbrella and some dry shoes and socks. On the way back I went to the bar of the bus station opposite the polling station for some water. The Catalan government spokesman was on the TV, announcing that, in order to allow citizens to vote at schools which had been evacuated and sealed off by the police, a universal census had been activated, meaning that with suitable ID, anyone could vote at any available polling station. Not long after I got back to the crowd, the streetlamps clicked off, just as natural light was starting to ease its way into the sky.
A little later, a helicopter belonging to the Spanish National Police began circling over us, spotlights on, for about an hour. No press helicopters, because Madrid had sealed off Catalan airspace for the weekend to avoid journalists taking pictures of the huge crowds waiting patiently at polling stations all over the country. 9am rolled around but the doors were still shut, because the Spanish authorities had blocked the servers to prevent voting. The school's IT expert arrived, and fixed the problem, at least for the time being. The elderly were given priority, and soon a corridor in the crowd was made so that a thin line of men and women in wheelchairs or leaning on walking sticks or their grandchildren, could wend their way into the school. A little later, the first of them emerged to universal applause. One (very) elderly man in a wheelchair raised his fist and yelled 'Long Live Free Catalonia!'. These were, after all, people who had lived through the worst years of the Franco dictatorship, when simply saying something in Catalan within hearing of the wrong policemen could get you beaten up or thrown into jail (later, on Twitter, someone told how his grandmother had been beaten by police for saying, in a baker's, in Catalan, 'Who's last in the queue?').
Anyhow, to cut a long story short, there was a lot of waiting, hours and hours of it, with the server crashing every thirty minutes until finally the IT guy found a definitive solution, in the early afternoon. By this time we had heard news from the three other polling stations in our neighbourhood. Some people had been over there and then returned with videos of people being beaten, dragged and kicked by heavily armed Spanish National Police, who had broken into the premises by climbing fences or smashing open windows and doors. All in order to get the ballot boxes. A Catalan public TV news app started to broadcast news of the number of people injured around Catalonia in similar operations: by midday there were just over two hundred of them.
I asked a passing camera crew where they were from. France 4. Their camerman had been swiped with a baton when filming at the nearby Ramon Llull polling station. People were now coming in to Fort Pienc from that and other neighbouring polling stations, including a woman whose arm was in a sling and her fingers in splints. I asked her what had happened. Her name is Marta Torrecillas, she's 33 years old and works for the Catalan government as an Adminstration Department Head. She was at the Pau Claris polling station when the police came in. No sooner did they see the accrediation around her neck identifying her as a Catalan government worker, than they ripped the plaque off her, and, laughing, started lifting her skirt and lowering her blouse, before throwing her down a stairway. One policeman then broke three of her fingers, one by one. (He has been identified as agent 4U21, and - it goes without aying - is still at large). She had the stunned, dazzled look of someone who cannot yet fully believe what has happened to them. After having been thus abused and tortured, she had made her way to Fort Pienc, and voted. Indeed, our polling station, thanks to the size of the crowd that never left its side, remained untouched by the Spanish police.
News from other places - where friends and family of the people outside the Fort Pienc polling station had voted, or tried to - started coming in. In Sant Cebrià de Vallalta, a tiny muncipality off the Maresme coast, north-east of Barcelona, people had been dragged down stairways; in another tiny village, Aiguaviva, near Girona, tear gas had been used.
The helicopter came back several times and buzzed above us for a while before heading off again. And then images started flooding in on smartphones from all over Catalonia: people being shot at with rubber bullets (banned in Catalonia) while they tried to help an injured man into an ambulance; a middle-aged woman with her face covered in blood; young women being dragged along the floor by their hair; an injured politician being whacked a second time as friends tried to get him through a police cordon. All in all there was an average of eight injured people for every polling station that was attacked. 700.000 people of a total census of 5,400,000 had been prevented from voting, either because they couldn't make it to an untouched polling station or because the servers were down or because they were being attended to by paramedics.
For the last 40 years I've watched as time after time, Catalans have been treated like foreigners (or worse) in their 'own' state by central government and its affiliated media. A conflict which sooner or later had to have some kind of resolution. For many years, the opreferred option was to turn Catalonia into a federal state, along the lines of the Basque Country. Since the federal option was quashed by Madrid in 2010, independence was all that was left. Little wonder, then, that this year just under 80% of the Catalan population wanted a referendum on whether Ctalonia should become an independent republic, or not. Despite seemingly insuperable obstacles, the Catalan government, backed by a pro-independence parliamentary majority, duly organised one. Apart from at least partially revealing what Catalans wanted, the referendum also showed us what Madrid really thinks of us, when push comes to shove: that from its point of view, the only acceptable option is that we - literally -keep our heads down, shut up and pay our taxes (the highest regional tax rate in Europe). Or we will be terrorised. There is no other Spanish or European region which is in this position (and by the way, you pompous English pontificators - and there are only a few of you, fortunately - who claim that those Catalans who want independence are all either manipulated or money-grabbing, we know exactly who we are and what we think and why).

The latest news, just in today (02/10/2017), is that the thousands of violent men in uniform who showed such loathing towards us yesterday, are being asked by the state to stay on in Catalonia for an indefinite period. And it's not so they can learn the language.
.
.
.
.

Image from Alhzelia in the wikipedia, CC BY-SA 2.0

Sunday, September 24, 2017

És el vent insistent qui m'empeny riu avall...

Cover d'una cançó de Joan Vilamala

Bufa el vent, i arran de codina fa, si fa no fa, l'olor de sempre. Sembla mentida que amb un paisatge tan bonic, i en una posta tan dolça, hi hagi qui decideixi posar-se nerviós i violentar un país sencer pel gest lleig de no deixar-lo votar, i pels mots lletjos i agressius que diuen que posar un paper en una urna amb una opinió és en aquests moments un delicte.
El paisatge natural, la llum acarabassada del captard, hauria de ser suficient per a fer pensar als repressors la quantitat de gent maca que estan ofenent, els milions de persones de totes les edats i sexes que estan etiquetant com a delinqüents, les famílies honrades a les quals estan insultant i encadenant a no poder decidir, ni tan sols expressar, allò que els agradaria per la seva terra.
El normal seria que els repressors polítics sentissin vergonya; vergonya de detenir, i d'emmudir, gent honrada i treballadora; vergonya de perseguir paperetes com si tinguessin fòbia a la democràcia; vergonya de dedicar més esforços i diners a reprimir una votació que a buscar les pistes de tota la trama de corrupció i de malversació que afecta el seu propi partit; vergonya profunda d'ofendre gent maca i normal que intenten cada dia llevar-se per a tirar endavant la seva família i la seva empresa.
El paisatge, hi continuarà essent; i un dia, les generacions que vindran miraran els temps que estem vivint i ens jutjaran. Fora bo, avui, i sempre, poder respirar profundament, i llançar-los als que vindran, i des del nostre temps estrany, un petó i una abraçada; i dir-los, amb el cor a la mà, que la vida que intentem tirar endavant val la pena, i que ho fem el millor que podem malgrat els errors, i que ens sentim orgullosos d'estimar la pau i la llibertat, perquè al capdavall, allò que queda, és la satisfacció de voler fer en cada moment allò que és correcte encara que de vegades, com tothom, ens puguem equivocar. 
.
.
.
.

Sunday, September 17, 2017

Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol


Fa una estona. 
Aquesta tarda. 
Al Montcau mentre el Sol s'adormia. 
La meva filla gravava. 
Jo intentava pensar en Pere Quart, la pàtria tan petita, el Marquet de les Roques per allà baix, la farigola damunt la qual estava assegut. Pensava en la llibertat de les persones... de fer, de dir, de pensar, de votar, de lluitar... Pensava en els pobres éssers que viuen convençuts que a la llei hi rau la bondat de les bondats, ni que la llei condemni a tot un poble a no poder fer res per escollir, per triar, per somniar, per començar de nou, per assolir el dret que qualsevol poble mereix només per existir. Aquesta pobra gent amb la ment xopa de legalisme, i, de retruc, d'un feixisme ocult que els fa creure en superiors i inferiors, en obediències i dominis, en reis i súbdits, en presons i penes i por, por i més por... Pobra gent que es muden, es pentinen, s'adoren i s'emmirallen convençuts que amb les bones maneres en tenen prou, que amb el que sempre ha estat, i que a tot arreu és, ja tot és bo. Pobres ignorants que no saben el mal que estan fent. 
És infinitament més dolç lluitar per la llibertat que no tens, respectant la llibertat de tots els pobles i considerant tothom igual que tu, que no pas tenir ja aquesta llibertat, o creure que no et cal, o posseir el domini d'un estat... si per posseir-lo ets un tirà ni que no ho sàpigues.
Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol, i que ningú intenti amb la por, l'amenaça, l'immobilisme, la violència legal... forçar una cultura sencera a obeir els engranatges maquinals d'un estat que l'única eina que fa servir per unir és la por, la denuncia, la repressió, la llosa d'una llei de lleis que la majoria ens hem trobat, el menyspreu, l'espoli, el feixisme de fet, disfressat i dissimulat (de vegades ni dissimulat) que és hereu del feixisme de llei.

Després hem baixat del Montcau molt contents, i un cotxe ens ha fotut una hòstia pel darrere. De sort que no ens hem fet mal, encara que l'altre cotxe ha quedat destrossat i ens hem endut un ensurt monumental. Potser per això penjo la cançó, perquè mai no saps quan ho pots perdre tot: la vida, els fills, la pau, l'alegria... Sense tenir cap mena de culpa, de fora et ve donat un destí a vegades fastigós que et trastorna la vida, com passa amb els feixistes.

Gràcies per aquesta vida meravellosa que la natura ens regala! Mai ningú podrà enfosquir l'amor per la llibertat de totes les persones i de tots els pobles; un amor que passi el que passi ens regala pau.
.
P.D. Iceta, si us plau, als països on és il·legal que dues persones del mateix sexe s'estimin... Què han de fer aquestes persones? Cometre un acte il·legal i estimar-se? O complir amb la legalitat i renunciar al seu amor?
.

Thursday, September 7, 2017

Homes ànec, vidres vermells als ulls i "només existeix allò que jo entenc"



L'home ànec, de bec d'ànec i de mirada d'ànec, quan mira les persones els veu bec d'ànec; encara que les persones no tinguin bec d'ànec. Els veu ben bé com si fossin ànecs, i es creu que ho són, perquè ell ho és; i com que ho és, la seva ment li fa veure tothom com si també fossin ànecs.

L'home que, sense saber-ho, du un vidre vermell als ulls, veu tothom vermell, i es pensa que tothom és vermell de debò.

L'home que no entén l'origen de l'univers, o la causa de ser, s'inventa un déu per explicar-ho; ja que com que ell no entén ni aquest origen ni aquesta causa, resta convençut que no tenen una explicació natural, ja que si la tinguessin, ell la comprendria, perquè íntimament creu que només pot succeir allò que ell comprèn.
.
.
.

Saturday, September 2, 2017

Homo Fictum



El món és ple d’alteses, perquè tot ésser humà és un tresor, i la seva dignitat, la de cadascú, no s’acaba mai. Si no fos perquè no és operatiu, i perquè seria farragós, el lògic seria reverenciar-nos els uns als altres, perquè tenim ment i la capacitat d’estimar, d’imaginar i de sentir. 

Som tots iguals en dignitat, en valor, en essència, en humanitat... Les diferències establertes fictíciament per les pobres societats arcaiques, que arrosseguen els llasts culturals de tanta bestialitat i de tanta ignorància, són inhumanes, contràries a la dignitat de totes les persones, i representen un fre per a la construcció d’una societat millor.

Doneu-me gent que no sigui maltractada de petita, persones amb la creativitat estimulada, i amb una educació que esperoni la llibertat i la confiança. Doneu-me gent que creixi sense por, sense violència a casa i a la societat, sense la contraeducació de tants en àmbits tan diferents. Doneu-me éssers humans que a la infantesa hagin rigut molt. I aconseguiré, força fàcilment, una societat més justa, més pacífica, més feliç, sense que unes o altres estratègies polítiques necessitin arreglar res irreparable. 

I ara algú dels que llegeix està pensant: 
«Oh... però jo vaig conèixer un que va patir molt de petit i que va ser un sant... I un altre, que ho va tenir tot i va ser un cabró» 
Tu? Tu no el vas conèixer. No ens coneixem els uns als altres. Ens perdem la vida interior de l’amic, i fins i tot del fill, o del pare. 
Igual com a l’univers hi ha una matèria fosca, que no veien ni percebem, però que exerceix el seu poder gravitatori, a la vida hi ha milions de vivències interior que no podem ni podrem mai conèixer, perquè són intransferibles. La unicitat de cadascú fa que ningú pugui fer de jutge; ni tu, que vas fent que no amb el cap; no saps res de ningú. T’inventes, sense saber-ho, els altres; perquè la teva ment, per a poder desenvolupar-se amb seguretat, necessita afegir, a les persones, allò que no sap ni pot saber d'elles, allò que pertany al misteri profund de la ment. L’amor engendra amor i l’odi engendra odi; i ni Déu no és ni serà mai jutge. 

Es predica a totes les religions el caràcter de déu com a jutge universal, sentenciador implacable; algunes cultures fins i tot li atorguen el caràcter de botxí. Però déu, que prefereix escriure el seu nom amb minúscula, no és jutge, ni ho serà mai; perquè si ho fos, hauria de començar per condemnar-se ell mateix pel fet d’haver situat unes pobres criatures humanes, plenes de pulsions violentes, enmig d'una competència ferotge per a sobreviure, mitjançant la lluita entre espècies, i mitjançant la lluita dels diferents grups dins la mateixa espècie; o hauria de condemnar-se a si mateix per abandonar a aquella nena que va ser violada per quatre alhora, o aquella altra que... o per permetre que els sembradors de l'odi fanatitzin algú més feble fins al punt de convertir-lo en un assassí múltiple. 

L’exercici de jutjar no és altra cosa que un instrument humà legal i violent que les societats de totes les èpoques han fet servir perquè no han trobat una manera millor de viure en comunitat i de protegir-se del crim. L’exercici de jutjar és un mitjà, un pedaç, un mal menor, una pulsió social, la qual, si atribuïm a déu, caurem en un antropomorfisme similar al que cometria una abella si afirmés que déu té agulló. 

Jutgen els qui necessiten sadollar el desig de venjança, o els qui vetllen, com millor poden i saben, per la pau social; però són animals humans com qualssevol altres, i, en això que fan, no hi ha cap verb que defineixi en ells essències ontològiques.

Tornant a la misèria humana de l’elitisme, la maleïda selecció dels «millors», dels «bons», dels «nobles» (en contraposició als que són considerats menys dignes perquè l’atzar els ha fet néixer en entorns menys afortunats), esdevé inhumana. Objetivament, no hi ha millors, ni pitjors, ni petits, ni grans, ni amos, ni esclaus, ni estrelles, ni estrellats... Són els micos, vestits amb tern i corbata, carregats de tradicions medievals no superades, els qui continuen imaginant, i construint, un món que ho regali tot als privilegiats, i que toleri, amb bonhomia hipòcrita, els qui descendeixen dels menys afortunats, o els qui s’eduquin amb hàbits menys encertats. Als privilegis històrics els anomenen drets històrics, com si tenir o ser més per naixença fos alguna mena de llei divina que, de fet, ells necessiten per a justificar la desigualtat i la injustícia. La injustícia sempre necessita justificar-se per a disfressar-se de justícia; com més injusta és una tradició o una llei, més sofismes embarbussats necessiten trenar-se per a simular una mena de lògica amb columnes fetes d’un fang que sembla roca, i pintades i decorades amb un metall balmat que, sense ser-ho, sembla or.

Totes les persones són nobles, fins les que realitzen actes innobles. La persona no és l’acte que realitza, la seva dignitat és infinita; i quan s’aboca a la monstruositat de fer mal algú, es fereix a si mateixa; ella mateixa es configura el seu propi càstig. 

El pitjor càstig de qui fa mal algú altre és el fet de convertir-se en algú que fa mal a algú altre; aquesta llosa, de manera natural, fa més mal, ni que de vegades no ho sembli, que qualsevol violència legal que el sistema determini pels culpables. 

Qui fa mal algú altre és digne de llàstima més que no pas d’odi. I és coherent amb la dignitat humana de qui estima, estimar també aquell qui fa mal; no pas estimar el que fa, sinó estimar-lo a ell o a ella, i sentir espontàniament una profunda pena pel perjudici insuportable que exerceix contra ella o ell mateix quan fa mal.

Les societats tribals violentes, que són encara les actuals, no exerceixen la reinserció dels pobres miserables que fan mal; les penes acostumen a ser desproporcionades, i busquen més escampar la por, convèncer per por, que no pas apartar algú perillós de la via pública i ajudar-lo a deixar de ser-ho. A cops és la venjança, la que esperona la pena. I sempre hi ha una pena social; la dels jutges de les xarxes socials, la dels «jo li tallaria els collons i el penjaria cap per avall», o «jo li tallaria una cama, o una mà». 

Les feres que a l’edat mitjana aixecaven torxes per anar a buscar, enmig de la nit, un suposat culpable del que fos, campen avui per la societat, exclamant-se com goril·les esverats, sense advertir tots aquells errors que ells també que cometen; errors que si fossin coneguts, aixecarien en altres goril·les les mateixes ires. 

La bèstia humana que som ens fa cridar dins d’un cotxe contra la persona d’un altre cotxe, amb qui, en un altre àmbit, potser ens podrien abraçar o riure junts una estona. Ens surt, sovint, per la pulsió de la defensa violenta i la venjança irreflexiva, l’odi emocional contra aquell que la nostra ment considera enemic. La raó s’anula, si és que en algun moment ha arribat a actuar, i el miserable aixeca la torxa, engega el prejudici, dogmatitza la impossibilitat que algú errat rectifiqui, condemna socialment de per vida el reclús, maleeix l’oponent ideològic, renuncia a l’autocrítica, jutja, condemna, i, si pot, sentencia... i abandona així l’amor i l’esperança en la persona humana, que mai, mai, mai... passi el que passi, no s’ha d’abandonar; si el que es vol és que la vida valgui la pena.         
.
.
.

Wednesday, August 30, 2017

Per què no somniar, si no val diners?


Quatre dies,i t'enfades? 
Mentre tingui el turó, un xic desert;
i un dia Sol, l'altre pluja i trons; 
i una guitarra; un tros ignot de mar,
 perquè el pèndol del temps s'aturi al present...
Quin tresor, la vida!

Enfadar-se? Gruar? Patir?
Si al capdavall, acabarem morts...
Per què no somniar, si no val diners?
Per què no sentir cada nit, quan t'ajeus per descansar,
la pau a la panxa i a la ment pel fet de percebre la riquesa,
que no és altra que el verd dels arbres, el present,
i aquell petit bri d'amor que haurem donat
que donem sempre,
als qui aquesta existència contundent
ens posa al costat en el temps i en l'espai.

Ara, si em permets, et deixo, queixant-te...
Me'n vaig al meu racó secret de mar i de Sol.
.
.
.